ROUSSEAU
.jpg)
UN IL·LUSTRAT QUE NO CONFIA EN LA RAÓ
Jean-Jacques Rousseau (Ginebra, Suïssa, el 28 de juny de 1712 – Ermenonville, França, 2 de juliol de 1778) fou un dels principals filòsofs del segle de les llums en llengua francesa, tanmateix les seves idees i el seu caràcter l'oposaren sovint a d'altres il·lustrats i als ideals del moviment.
La filosofia
política de Rousseau se situa dins del corrent contractualista dels
filòsofs britànics dels segles XVII i XVIII, i el seu famós Discurs sobre l'origen i fonaments de la desigualtat entre els homes és concebut com un diàleg obert amb l'obra de Thomas Hobbes.
Precursor del pensament democràtic, el seu punt de partida és una
crítica contra la ingenuïtat del pensament il·lustrat, especialment en
la tasca que la Il·lustració
atorgà a la cultura i al coneixement com a proveïdor de bondat. Defensà
que la cultura és una capa de convencions i arbitrarietats que se
superposa a l'home originari, açò és natural, i que per tant falseja i
perverteix les condicions superiors que l'ésser humà posseeïx de manera
intrínseca. L'artificialitat de les regles formen la societat i el
llenguatge dels diferents pobles, que neguen als individus la
possibilitat d'una realització plena com a tals i perverteixen el seu
ésser natural. La seva consideració de l'ésser humà com a individu
cultural posa els fonaments de l'etnologia moderna, com assenyalà Claude Lévi-Strauss.
La seva obra iconoclasta prefigurà les teories evolucionistes de Charles Darwin.
La seva herència de pensador radical i revolucionari està probablement
millor expressada en la seua frase més cèlebre, continguda en el Contracte Social: L'home neix lliure, però en tots costats està encadenat. Les seves idees polítiques influïren a la Revolució Francesa i al desenvolupament de les teories liberals i nacionalistes. És conegut, particularment, pels seus treballs sobre l'home, la societat i l'educació.Viu a Anglaterra amb el filòsof David Hume entre el 1766 i 1767, però acaba amb una sobtada ruptura.
Rousseau adverteix sobre els costos de la socialització i la seva
advertència no té simplement un caràcter moral, sinó que implica una
anàlisi sistemàtica de l'evolució de l'espècie humana i la formació de
les societats. És el primer pensador que tracta d'explicar teòricament
l'allunyament de sí i el malestar general d'una societat avançada.
Aquest desarrelament entre allò que l'home voldria fer i allò que
realment fa, és el nucli del malestar modern per a Rousseau. La novetat
de l'autor ginebrí és que és l'orde social qui coacciona a l'home fins a
fer-lo oblidar de la seva pròpia naturalesa, els seus orígens
primitius, aquells que encara ara poden observar-se en part en els
pobles salvatges. La polaritat societat-individu es desdobla en la de
naturalesa i cultura. Les societats humanes resultants de l'evolució des
d'un estat natural primitiu no són simplement la suma dels individus
que les han constituït; la seva descripció es realitza seguint el
desenvolupament de fets històrics d'orde tècnic i econòmic que s'ha
interrelacionat amb les institucions i les convencions socials.
En vida, la seva obra és considerada polèmica i l'allunya dels enciclopedistes i l'enfronta amb l'Església catòlica. Entre les seves obres més importants es troben els Discursos, Émile i El contracte social. Les seves obres autobiogràfiques són considerades precursores del romanticisme.L'estat de la naturalesa
Segons imaginà Rousseau, l'home primitiu o natural vivia en aïllament; per tant no posseïa una sociabilitat natural ni vivia en guerra amb els altres. Era el bon salvatge; és a dir, la innocència natural sense el pecat original, absència de moral, bondat innata i igualtat. Però «aquesta condició natural és un estat que ja no existeix, que potser mai no ha existit, que probablement no existirà mai, però del qual és necessari tenir idees per jutjar rectament sobre el nostre present».El pas a l'estat de societat
El pas a l'estat de societat fa l'home menys feliç, lliure i bo. En conseqüència, segons Rousseau, no existeix el progrés. Sorgeix lentament la societat, i en els seus estats incipients és quan l'home se sent més feliç. Tanmateix es perd la llibertat i sorgeixen les desigualtats en el moment que s'estableix el dret de propietat i l'autoritat per salvaguardar-lo. La societat és, doncs, un engany: els homes s'uneixen perquè creuen defensar els febles però, de fet, solament defensen els interessos dels més rics. Per tant, en Rousseau realitza una crítica a l'econòmica i política liberal.Un fet específic va fer possible la creació de la societat civil i l'aparició de la desigualtat i les guerres: l'establiment de la propietat privada. Com Locke, també en Rousseau la creació de la societat, del govern i de les lleis, té com a fita salvaguardar la propietat dels individus. Tanmateix, la legitimitat és molt diferent; per a Locke, la propietat existeix des de l'estat de naturalesa i la societat es crea amb una continuïtat lògica i per a una major seguretat d'allò ja establert. Per a Rousseau, hi ha un trencament, una discontinuïtat no justificada. Aquest vell tema moralista de la propietat privada com origen dels mals socials i conseqüència d'una caiguda -el pecat original-, s'inscriu en un context diferent perquè analitza els fets socials específicament humans; és el desenvolupament material, econòmic i tècnic, i la seva interrelació amb el desenvolupament moral i intel·lectual, allò que explica la instauració de la propietat privada. Com explica Rousseau, la idea de la propietat privada no es va formar de cop, sinó que fou necessari un llarg procés.
Foren fets fortuïts els qui van contribuir a l'allunyament del primitiu estat de naturalesa on l'home només vivia preocupat per la seva conservació, portant una vida molt semblant a la dels animals, limitada a simples sensacions, i satisfeia les seves necessitats amb els fruits que els hi donava la naturalesa. Però el creixement demogràfic, els treballs que es multipliquen, l'aparició de noves indústries i tasques provoquen una certa unió i relació amb els altres. Després, l'home construeix cases i comença a viure en família, s'uneixen unes famílies amb les altres, s'inventa el llenguatge i es crea la primera etapa del procés de socialització. És a dir, són les causes físiques les que obliguen a unir-se els homes per a la seva protecció i aquestes són els primers passos per a la posterior desigualtat. Comença la divisió sexual del treball, la dona es fa definitivament sedentària, mentre que l'home surt a proveir les necessitats comunes. És doncs, en el període Paleolític on apareixen el primer període socialitzador de la història humana. Cal insistir que per a Rousseau la societat és una creació artificial: l'home no és sociable per naturalesa, no estava determinat per a la unió amb els altres homes, res donava suport al naixement de les societats car ni la família és una institució natural una vegada que els fills poden procurar-se el seu sustent.
El retorn a una societat conforme a les exigències naturals
El primer pas és la transformació de l'individu mitjançant l'educació. El programa de l'Emili, o De l'educació és una obra de maduresa de Rousseau. Hi exposa el seu pensament sobre l'educació que reflecteix la seva visió de la societat. És el primer text modern que aprofundeix en les característiques de l'infant, i fa una distinció de cinc etapes de maduració que encara avui es considera vigent.
Rousseau es basa en la bondat innata de l'individu, la immersió en la
naturalesa, la no-transmissió dels prejudicis culturals, morals i
religiosos i l'individualisme. L'Emili s'educa sol (amb el seu mentor)
com el bon salvatge i reprodueix l'experiència de la novel·la Robinson Crusoe de Daniel Defoe (1719). Emili descobreix per si mateix el millor de la cultura. Sens dubte, una crítica de l'educació il·lustrada.
| « | L'home és sociable perquè és feble, són les nostres misèries comunes les que orienten el nostre cor a la humanitat, a la qual no deuríem res si no fóssim homes. Tot afecte és un signe d'insuficiència; si ningú no tingués necessitat dels altres, els humans mai no s'unirien entre ells. Així de la nostra feblesa mateixa neix la nostra fàgil felicitat. Un ésser veritablement feliç és un ésser solitari, només Déu gaudeix d'una felicitat absoluta; però qui de nosaltres ho pot copsar? Si algun ésser imperfecte pogués bastar-se a si mateix, de què gaudiria, segons nosaltres? Estaria sol, seria un miserable. Jo no puc concebre que aquell que no té necessitat de res pugui estimar alguna cosa: no puc concebre que aquell que no estima res pugui ser feliç. D'aquí ve que ens lliguem als nostres semblants, no tant pel sentiment de llurs plaers, com pel sentiment de llurs penes, perquè hi reconeixem millor la identitat de la nostra pròpia natura i la garantia del lligam dels altres amb nosaltres.(...) Si voleu estimular i alimentar en el cor d'un noi els primers moviments de la sensibilitat naixent i orientar el seu caràcter vers la benvolença i la bondat, no feu germinar en ell l'orgull, la vanitat, l'enveja, amb l'enganyadora imatge de la felicitat dels homes; no exposeu de bon principi als seus ulls la pompa de les corts, la fastuositat dels palaus, l'atracció dels espectacles; no els passegeu pels cercles socials, per les brillants assemblees, no li mostreu l'exterior de la gran societat fins que no l'hàgiu posat en condicions d'apreciar-la tal com és. Mostrar-li el món abans que conegui els homes no és formar-lo, sinó corrompre'l; no és pas instruir-lo, sinó enganyar-lo.[8] | » |
La transformació de la societat mitjançant el Contracte Social
-
Primera edició de "El contracte social", Amsterdam 1762. Aquesta obra inspirarà els revolucionaris francesos de 1789, la comuna de París de 1870 i els comunistes del segle XIX. Però abans havia inspirat Thomas Jefferson (†1826), autor de la Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica.
L'any 1762, la publicació de "El contracte social" de Jean-Jacques Rousseau li és motiu d'expulsió del regne de França perquè els seus plantejaments són llavor revolucionària
car reflexiona sobre la sobirania de la voluntat del poble, els
sobirans com a mandataris del poble, i de la república com a forma
perfecta de govern. Rousseau trenca amb el liberalisme de Locke,
ja que contra la idea de contracte individual amb un governant
preconitza el contracte social: el pacte entre tots els ciutadans i el
respecte de les lleis, com la millor garantia de llibertat per a tothom.
Alhora defensa el principi de la sobirania nacional, és a dir, que el
poder emana del lliure consentiment de tots els homes, expressat
mitjançant el sufragi.
En conseqüència, Rousseau crea una nova naturalesa humana, fet que li
permet superar la contradicció, inherent a l'estat social, entre les
seves inclinacions individuals i els seus deures col·lectius. Aquesta és
la primera i capital invenció de Rousseau. Té com a pivot la concepció
mateixa del sobirà, de la sobirania i de la llei que l'autor fa derivar
del contracte social. Rousseau es veu conduït, per aquesta via, a una
distinció radical entre el sobirà i el govern. La voluntat general és la
base de la institució de l'Estat: el «contracte» segons el qual un hom
sol rep el poder que en principi pertany a tots:
| « |
Tant és així que si s'aparta del
pacte social allò que no és d'essència, resultarà que es redueix als
termes següents: Cadascun de nosaltres posa en comú la seva persona i
tot el seu poder sota la suprema direcció general; i rebem en corporació
cada membre com a part indivisible de tot.
En el mateix instant, en lloc de la persona particular de cada
contractant, aquest acte d'associació produeix un cos moral i col·lectiu
compost de tants membres com vots té l'assemblea, el qual rep d'aquest
propi acte de la seva unitat, el seu jo comú, la seva vida i la
seva voluntat. Aquesta persona pública que es forma així, per la unió de
totes les altres, prenia en altre temps el nom de Ciutat, i pren ara el de República o el de corporació política, la qual és anomenada pels seus membres Estat quan és passiva, Sobirà quan és activa, Poder comparant-la amb els seus semblants. Quant a les associacions, prenen coŀlectivament el nom de Poble, i es diuen en particular Ciutadans com a participants en la unitat sobirana, i Súbdits
com a sotmesos a les lleis de l'Estat. Però aquests termes solen
confondre's i prendre's l'un per l'altre; n'hi ha prou a saber
distinguir-los quan són emprats en tota llur precisió.
|
» |
L'obligació social no pot estar fundada legítimament en la força.
L'únic fonament legítim de l'obligació es troba en la convenció
establerta entre tots els membres del cos que es tracta de constituir en
societat, i cada un dels quals contracta "per dir-ho així amb si
mateix",
no lligant-se, en suma, més que a la seua pròpia voluntat. Tot deriva
del lliure compromís de què s'obliga. El pacte social no pot ser legítim
més que quan neix del consentiment obligadament unànime i en favor de
la comunitat, cadacú es compromet amb la resta i donant-se a tots, no es
dóna a ningú. Cadascú adquireix sobre qualsevol altre exactament el
mateix dret que li cedeix sobre si mateix. Cadascú, unint-se a tots,
només obeix a si mateix i queda, en conseqüència, lliure com abans.
La llibertat està, doncs, fora de perill; però l'obediència, sense la
qual no hi ha cos polític, també ho està. El poble en democràcia és, en
certs aspectes, el monarca; en altres és el súbdit. No pot ser monarca
més que pel seu sufragi, que són les seves voluntats. Cada membre del
cos polític és al mateix temps ciutadà i súbdit: ciutadà membre del
sobirà perquè participa en l'activitat del cos polític i súbdit perquè
obeeix a les lleis votades pel cos polític, per aquest sobirà del qual
és membre.
Bibliografia:
VALLMAJÓ, Llorenç: Història de la filosofia. Barcelona: Editorial Edebé, 2007(pàgines 246, 249)
No hay comentarios:
Publicar un comentario